viernes, 5 de agosto de 2011

Gaudir dels cinc sentits.


No hi ha res com fer un “alto” en les tasques diàries, agafar un Pepsi, anar a les escales de darrera la casa, baixar-ne  unes quantes,  i asseure’s just on comencen  a girar cap el Sur. Allà, precisament  allà on el Sol toca de ple  i la brisa de la muntanya de Montserrat  m‘acarona les cames nues i, encara, blanques. Allà sec, prenc el primer glop de Pepsi, giro el cap a l’esquerra i començo a observar, plàcida i detingudament,  tot allò que està a l’abast dels meus ulls. En aquell moment sóc conscient, que el temps no importa,  que no té sentit respirar de pressa. Relaxo els meus músculs i deixo entrar l’aire ben a poc a poc fins omplir els meus pulmons. Llavors és quan me n’adono que hi ha un munt d’ocells que canten per aquí i per allà. Deuen ser de famílies diferents per què el seus cants no sonen igual. S’escolten per tot arreu. Just en aquest mateix instant , una papallona,  gaire bé “m’atropella” el nas. La segueixo amb la mirada i observo un grup de roselles. És el primer any que hi ha roselles  al meu terreny. Mentre xumo de la llauna  miro el sol, les roselles, les campanetes,  els arbres, el romaní, les papallones, les abelles , les formigues i els ocells, canviant  d’un arbre a l’altre. L’airet continua fregant-me les cames, el braços i la cara, em belluga suaument el cabell i fa ballar la meva bata  d’estar per casa. Sento com el Sol abraça tot el meu cos.

En aquest moment prenc consciència que no sé el temps que ha passat i que no m’importa el que queda per tornar a pujar a casa. Sé que tinc la meva estona. La vull gaudir sense ansietats  ni preocupacions. És el meu temps, un temps per a mi, gaudint al màxim de tots els sentits .

Quan no ets conscient del temps, aquest no te cap valor. Per tant uns minuts,  poden arribar a ser una eternitat.  Jo puc dir que sé que és la felicitat. He sigut feliç durant uns instants.

Cuento del cieguito y la enfermera


                   Historia de amor entre el ciego y la enfermera


Él: es ciego desde hace cuarenta años. A consecuencia de un accidente laboral, se le produce un desprendimiento de retina del ojo derecho. El ojo izquierdo está afectado de  retinosis pigmentaria. Actualmente tiene una capacidad visual casi nula. Era soltero y vivía con su madre viuda. Su afición: pasear por los montes cercanos a Diuste,  su pueblo, perteneciente a  la provincia de Soria. Tiene gran capacidad intelectual y gran espíritu de lucha. Su sensibilidad tan grande que es capaz de conocer sin ver.

Ella: enfermera, soltera y emancipada. Su ocupación preferida: viajar y estar en contacto con la naturaleza.

Ella acostumbraba a visitar a unos amigos dos o tres veces al año. Ellos vivían en la ciudad de Soria. Durante la estancia con sus amigos, solían ir a pasear por los lugares cercanos a la ciudad. En una ocasión se perdieron. Encontraron un “señor” sentado en una piedra, al lado del camino. Él, no solo les orientó, sinó que tambien les acompañó durante todo el día. Ahí nació una amistad entre los cuatro. Muchos años duró esta amistad.

Ella iba a visitar a sus amigos con regularidad y él en silencio  esperaba ansioso esos días en que ella aparecía por el pueblo.

Él sentía que estaba cada vez más enamorado de ella, pero creía que su incapacidad física era un obstáculo, y  que no reunía las condiciones necerarias para hacer feliz a una mujer. Ella descubrió que por fín había encontrado un hombre que se avenía a su carácter: amor a la naturaleza y sencillez de vida. Pero su mentalidad de mujer,  le impedía hacer visible su sentimiento.

Así entre idas y venidas de Terrassa a Soria pasaron nueve años.

Por fin, él toma una decisión: solicita a la O.N.C.E. que le acepten en una Residencia-Escuela que hay cerca de la localidad de Terrassa. Desde allí, la llama y le confiesa su amor y su decisión: no volvería al pueblo sin antes haberse casado con ella. La enfermera,  a pesar de quererlo, duda profundamente, pero al fín el amor vence. Ahora ya hace años que están casados. Y han envejecido juntos.