domingo, 6 de mayo de 2012

El "meu" net


                             El "meu" net


Llevar-me d'hora. No aixecar les persianes. Saber que a casa, encara dorm tothom. Fer-me un cafè amb llet ben calent. Encendre el llum de la lampareta del saló. Seure al sofà amb el llibre que estic llegint últimament. El cafè amb llet a la mà dreta. El llibre, entre la faldilla i la mà esquerra. Començar a llegir, entre glop i glop del líquid calent. Endinsar-me a la trama de la novel.la. Oblidar-me del temps i de les obligacions.

Ja fa una estoneta que he acabat el cafè amb llet. Ja fa una estoneta que he desat la tassa del cafè amb llet, buida, sobre la tauleta petita del saló. Ja fa força estona que camino per on l'autor del llibre ha decidit que camini. Noto una ombra petita darrere el vidre bisellat de la porta del saló, una ombra petita que alça el seu bracet per agafar el pom de la porta. El “meu” net obre lleugerament la porta, treu per l'escletxa de la porta mig cap, un ull i tot el seu somriure. Jo abaixo el llibre, aixeco el cap i miro el “meu” net. Ell obre la porta de bat a bat amb un cop d'energia, i saltironejant, corre cap a mi. Cau sobre mi, rodeja la meva cintura amb els seus bracets i endinsa el seu cap al meu pit. Jo no trigo gens en abraçar-lo també i donar-li mil petons a les galtes i al coll tendre i calent.

El nen seu al meu costat, tot enganxadet a mi. Repenja el seu cap contra el meu braç. Agafo la manta que tinc sobre les cames i la comparteixo amb ell.

Li dic,

- “Vols que et llegeixi una mica en veu alta?”

Estas llegint un conte?”

Estic llegint una novel.la. Les novel.les són els contes que llegim les persones grans. Vols que et llegeixi una mica?”

Amb la seva veueta fina deixa relliscar una rialleta i un “si”.

Continuo la meva lectura, no precisament intrigant, però d'una literatura exquisida , que em torna a transportar al mon de les fantasies en que l'autor em condueix d'una manera absolutament encisadora.

El “meu” net escolta. Jo llegeixo. Així estem fins gire bé mitja hora. El nen sembla com adormit. I jo, de tant parlar, em comença a picar la gola.

Així, d'una forma tan senzilla i elemental, amb una personeta que estimo como si de veritat fos de la meva sang, i amb la lectura del meu autor predilecte, he pogut passar un dels meus millors moments de la meva existència.

No cal viure grans moments. No cal ser el millor del món. No cal grans parafernàlies. Per ser feliç, només cal saber apreciar les petites coses que tenim a l'abast.  

miércoles, 2 de mayo de 2012

Pol i l'ocellet del bosc


Pol i l'ocellet del bosc





Un matí del mes de Maig va venir un ocellet a visitar casa meva. L'ocellet era molt petit, tenia el bec de color vermell i les seves ales eren llargues de color del tronc.

L'ocellet va picar el vidre de la finestra.

- “Pic, pic, pic. Puc passar?”

Jo li vaig dir que no, per què els ocellets viuen al niu, no a les cases.

- “Pic, pic, pic. Però es que fa fred.”

El vaig aconsellar que es tapés amb una fulla gran.

- “Moltes gràcies Pol, pels teus consells.

Li vaig contestar:

- “De res”

L'ocellet de bec vermell va dir:

- “Pic, pic, pic. Adeu, vaig a volar pel cel una estoneta”

Jo vaig aixecar la mà i em vaig acomiadar:

- “Adeeeeeeeu”


El camí cap a casa



El camí cap a casa


Tan se val d'on en vinc. He deixat el meu fill amb bona companyia. Enfilo camí cap a casa per la carretera de corbes que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i del massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc. Però avui més que mai.

Fa un dies que ha plogut fortament i ara hi ha un sol esplèndid i un cel blau intens amb poquets núvols alts i petits. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc fort i intens fins el verd fosc, gaire bé negre, passant per taronges, clars i foscos, verd llimona i  maragda, verds foscos i clars. També hi ha marrons terrossos, clars, foscos... i molts més colors i tons que no sabria dir els seus noms, però que em fa discernir una planta d'una altre, un arbre, del que està al seu costat. Veig la vegetació com un conjunt d'individus vius, cada un amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té el seu pes, la seva densitat de fullam, la seva grandària.... de manera que, amb la brisa que corre entre muntanyes, els éssers vius es belluguen de forma diferent. Uns fan més embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, d'altres només belluguen ses fulles, i d'altres, el que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es nouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, n'estigues veient una foto.

Fa bon solet, més aviat calor. Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els meus braços, la meva cara i el meu pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis, sense recollir amb la meva habitual trena de costat. Com que encara porto roba d'hivern, l'aire només m'acarona les galtes, però fa bellugar el meu cabell, apartant-m'ho de la cara.

Podria escoltar el brogit de les fulles, o el xiulat de l'aire al passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells que hi ha a la zona i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim cedé adquirit. Són tres criatures joves (com les plantes que després de la pluja i el solet emergeixen de la terra), però amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. S'han descobert entre ells mateixos. I jo els he descobert a ells. El grup IL VOLO delecten el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, en italià o en espanyol. M'és igual que les cançons siguin antigues o de nova creació. M'és igual haver-los sentit unes.... potser més de cent vegades. No m'importa res d'això. El seus timbres de veus, els seus tons alts o baixos i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus, em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

Així, entre la natura, que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, entre l'aire que se'm fa present quan toca la meva cara i, entre les veus perfectes dels joves cantors, que em regalen el sentit de l'oïda, reafirmo novament: la Felicitat existeix.