El "meu" net

                             El "meu" net

Llevar-me d'hora. No aixecar les persianes. Saber que a casa, encara dorm tothom. Fer-me un cafè amb llet ben calent. Encendre el llum de la lampareta del saló. Seure al sofà amb el llibre que estic llegint últimament. El cafè amb llet a la mà dreta. El llibre, entre la faldilla i la mà esquerra. Començar a llegir, entre glop i glop del líquid calent. Endinsar-me a la trama de la novel.la. Oblidar-me del temps i de les obligacions.

Ja fa una estoneta que he acabat el cafè amb llet. Ja fa una estoneta que he desat la tassa del cafè amb llet, buida, sobre la tauleta petita del saló. Ja fa força estona que camino per on l'autor del llibre ha decidit que camini. Noto una ombra petita darrere el vidre bisellat de la porta del saló, una ombra petita que alça el seu bracet per agafar el pom de la porta. El “meu” net obre lleugerament la porta, treu per l'escletxa de la porta mig cap, un ull i tot el seu somriure. Jo abaixo el llibre, aixeco el cap i miro el “meu” net. Ell obre la porta de bat a bat amb un cop d'energia, i saltironejant, corre cap a mi. Cau sobre mi, rodeja la meva cintura amb els seus bracets i endinsa el seu cap al meu pit. Jo no trigo gens en abraçar-lo també i donar-li mil petons a les galtes i al coll tendre i calent.

El nen seu al meu costat, tot enganxadet a mi. Repenja el seu cap contra el meu braç. Agafo la manta que tinc sobre les cames i la comparteixo amb ell.

Li dic,

- “Vols que et llegeixi una mica en veu alta?”

- “Estas llegint un conte?”

- “Estic llegint una novel.la. Les novel.les són els contes que llegim les persones grans. Vols que et llegeixi una mica?”

Amb la seva veueta fina deixa relliscar una rialleta i un “si”.

Continuo la meva lectura, no precisament intrigant, però d'una literatura exquisida , que em torna a transportar al mon de les fantasies en que l'autor em condueix d'una manera absolutament encisadora.

El “meu” net escolta. Jo llegeixo. Així estem fins gire bé mitja hora. El nen sembla com adormit. I jo, de tant parlar, em comença a picar la gola.

Així, d'una forma tan senzilla i elemental, amb una personeta que estimo como si de veritat fos de la meva sang, i amb la lectura del meu autor predilecte, he pogut passar un dels meus millors moments de la meva existència.

No cal viure grans moments. No cal ser el millor del món. No cal grans parafernàlies. Per ser feliç, només cal saber apreciar les petites coses que tenim a l'abast.