El camí cap a casa

El camí cap a casa

Tan se val d'on en vinc. He deixat el meu fill amb bona companyia. Enfilo camí cap a casa per la carretera de corbes que hi ha entre les muntanyes de Montserrat i del massís de Sant Llorenç. Com sempre, vaig a poc a poc. Però avui més que mai.

Fa un dies que ha plogut fortament i ara hi ha un sol esplèndid i un cel blau intens amb poquets núvols alts i petits. El bosc que m'envolta és ple de vegetació amb mil tons de colors, des del groc fort i intens fins el verd fosc, gaire bé negre, passant per taronges, clars i foscos, verd llimona i  maragda, verds foscos i clars. També hi ha marrons terrossos, clars, foscos... i molts més colors i tons que no sabria dir els seus noms, però que em fa discernir una planta d'una altre, un arbre, del que està al seu costat. Veig la vegetació com un conjunt d'individus vius, cada un amb les seves peculiaritats de formes i colors. Per a més delit de la meva sensació visual, cada planta té el seu pes, la seva densitat de fullam, la seva grandària.... de manera que, amb la brisa que corre entre muntanyes, els éssers vius es belluguen de forma diferent. Uns fan més embranzida, d'altres gairebé no mouen les branques, d'altres només belluguen ses fulles, i d'altres, el que tenen les branques i les fulles més atapeïdes contra el tronc o la tija, no es nouen gens. Estan completament immòbils, com si més que un objecte real, n'estigues veient una foto.

Fa bon solet, més aviat calor. Porto el vidre de la finestreta del cotxe abaixat, per tal que l'aire refresqui els meus braços, la meva cara i el meu pit, que el sol escalfa massa. Avui vaig pentinada amb el cabell llis, sense recollir amb la meva habitual trena de costat. Com que encara porto roba d'hivern, l'aire només m'acarona les galtes, però fa bellugar el meu cabell, apartant-m'ho de la cara.

Podria escoltar el brogit de les fulles, o el xiulat de l'aire al passar entre els arbres, o el cant dels diferents ocells que hi ha a la zona i el sorollet de les seves ales quan alcen el vol, però condueixo un cotxe vell i el soroll nefast del seu motor no m'ho permet. Així que decideixo posar l'últim cedé adquirit. Són tres criatures joves (com les plantes que després de la pluja i el solet emergeixen de la terra), però amb unes veus que s'acoblen a la perfecció. S'han descobert entre ells mateixos. I jo els he descobert a ells. El grup IL VOLO delecten el meu sentit auditiu. M'és igual que ells cantin en anglès, en italià o en espanyol. M'és igual que les cançons siguin antigues o de nova creació. M'és igual haver-los sentit unes.... potser més de cent vegades. No m'importa res d'això. El seus timbres de veus, els seus tons alts o baixos i la seva perfecta i estudiada encaixada de veus, em produeixen una gran sensació de benestar durant el camí.

Així, entre la natura, que m'acull com un ésser més de l'immens Univers, entre l'aire que se'm fa present quan toca la meva cara i, entre les veus perfectes dels joves cantors, que em regalen el sentit de l'oïda, reafirmo novament: la Felicitat existeix.